LA LITERATURA ORAL I POPULAR: LA RONDALLA

Les rondalles formen part de la nostra literatura, la que va iniciar un procés, el de contar històries a la llum de la llar en les cases més humils, fins arribar al complex món editorial de hui, en què s'escriuen novel·les i s'editen a tot color després d'haver-se corregit moltes vegades.

En canvi, les rondalles són l'expressió espontània del poble, de la gent normal.
El llenguatge amb què s'expressen és molt col·loquial i de vegades amb alguns barbarismes i expressions poc correctes.
Els temes que hi apareixen són els de la vida senzilla, les coses que podien ocórrer i que la gent comentava el dia de mercat, a la plaça...
L'espai sol ser en un poble, és a dir, un entorn rural. En les muntanyes o pel terme d'alguna comarca.
Poden aparéixer éssers animals que parlen (personificats) o persones i éssers fantàstics.
La seua estructura és similar a la de qualsevol conte: Inici, desenvolupament i final.
Moltes vegades la rondalla aporta un consell o ensenyament final. Aquesta era, en part, la seua funció.

Escoltant un dia rere altre aquestes rondalles, així és com han crescut els nostres avis i besavis. En un món on la televisió encara no s'havia inventat, la ràdio era cosa de rics i les coses que passaven en una comarca o poble entraven a formar part de les llegendes i els mites (quan se'ls afegia la fantasia) i també de les rondalles.
Les rondalles que coneguem són cosines germanes dels contes dels germans Grimm, o dels de Andersen: La Blancaneu, La Ventafocs, Els tres porquets, la Caputxeta Vermella... Hi ha temes que apareixeran arreu de les rondalles de tot el món, com la típica historieta del llaurador ric i el llaurador pobre. Recordeu que s'inventaren en un temps on la societat era molt diferent a la dels nostres dies, però no només ací a prop, sinó que és una literatura, l'oral, compartida per totes les cultures del planeta. Des d'Àfrica fins a Groenlàndia, passant per Perú o l'Índia.